A vegades sóc molt lúcida…

Abans de començar a escriure, perdoneu-me si ja porto una bona temporada que trigo en respondre comentaris, o si no llegeixo tants blocs com abans ni hi deixo tants comentaris, últimament tinc molta feina i estic molt mandrosa 😛

Bé, avui compartiré amb vosaltres una de les millors converses que he tingut mai.

Personatges: la meva amiga J. i jo, quan teníem 14 anys, caminant pel barri.

mmm potser primer us hauria de ficar en context… vejam… quan anava al cole, més o menys des de quart de primària, estava ficada en un grupet de 4 amigues: la C., la S., la J. i jo. La veritat és que mai em vaig sentir pertanyent a aquest grup, perquè sentia que no tenia res a veure, res en comú, amb elles (tret de la J.). Però ja sabeu, quan un va al cole, els seus companys de classe han de ser per força els seus amics (a no ser que un faci activitats extraescolars i conegui a més gent). Jo de petita era una nena més aviat tímida, amb poca passió per la vida, em sentia fora de lloc, com si aquest no fos el meu món, no sé com explicar-ho.

Bé, doncs això. Algun dia algú va decidir que érem millors amigues. Ho vam establir com a norma explícita. La S. i la J. eren millors amigues. I la C. i jo érem millors amigues. Estúpid, oi? doncs així ho teníem establert. I era obligatori explicar-nos tots els secrets i totes les coses.

Un dia anava passejant pel barri on viu la J. (és veïna dels meus avis, i per tant ens vèiem alguns caps de setmana pel barri). Ella m'estava comentant no-sé-ben-bé-què, i que tal i qual, i que li explicava totes les coses a la S. Totes totes. Perquè era la seva millor amiga. I em va dir:

– Maduixeta, tú se lo explicas todo a la C.?

– Pues no, no se lo explico todo… ¿Tú en serio se lo cuentas todo a la S.?

– Yo sí, … dijimos que nos lo diríamos todo, ¿no?

– Mmmm… es que sabes que pasa? Mira, yo no digo que no le tenga cariño a la C., o que no sea buena amiga, pero… desde luego, ella no es mi mejor amiga. Aunque sudo de decírselo, porque a ver si le va a sentar mal… No sé, tia, de hecho, y si te soy sincera, aquí la que es mi mejor amiga eres tú, y a quien le cuento las cosas es a ti. Y S. y C. sinceramente,… son muy majas pero yo no les contaría mis cosas.

La vaig impressionar amb aquest atac de sinceritat. Jejeje… A partir d'aquí vam començar una tarda de confessions. Em vaig quedar tant a gust després de dir totes les meves grans veritats!!

I el temps ha parlat per sí sol. Tan sols mantinc el contacte amb dues amigues d'aquella època. A una la tinc estudiant a València (la P.), i l'altra és la J.

[@more@]



Quant a maduixeta

Sota el pseudònim \”maduixeta\”…

… s\’amaga una persona bastant normal… optimista, impulsiva, neuròtica, apassionada, patidora, \”fiestera\”, imaginativa, alegre, independent, pel·liculera, impacient, contradictòria, egoista, poruga i despistada.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 comentaris a l'entrada: A vegades sóc molt lúcida…

  1. Alepsi diu:

    Ja sol passar, que quan tens 15 anys, les teves amigues són “obligades” i com que elles t’expliquen les coses, tu les hi has d’explicar… i penses…. a sant de què t’he d’explicar jo a tu si el X m’ha dit que vol ser el meu nòvio???
    En fi… sort que els 15 anys passen… i ara ja podem triar els nostres amics… i…. me n’alegro que m’hagis triat a mi! 😉

  2. gemminola diu:

    El temps fa una selecció natural de les amistats, jo de l´època que tu parles, només conservo amistat amb una noia, i a mitges, per què per posar-nos d´acord per quedar és com una aventura cada vegada… cadascú fa la seva vida i ja se sap, però és curiós com un simple canvi de cicle o d´escola fa que persones amb les que teníes una amistat en teoria molt ferma, hi deixis de parlar i quedar… I a la llarga acabeu sent desconeguts.

  3. Pd40 diu:

    El meu millor amic el vaig conèixer a.. maternal (teníem 3 anys). Des d’aleshores hem fet vida en paral·lel i, encara que no ens ho expliquem tot (els tios som així) és el meu millor amic. Realment a vegades no sabem ni de què parlar, ens coneixem tant… però estem molt a gust. És una passada tenir amics/gues així, són un suport molt important!!

  4. bellosoli diu:

    amb tantes sigles m’he perdut una mica… :p però be, he tornat a llegir-m’ho i ja està!

    La veritat és que si, de petit ets inseparable amb algú però el temps et distancia. I és que es van formant els caràcters i les idees, i vas veient que no hi acabes de quadrar. Diuen que el temps ho posa tot al seu lloc, i les amistats no se n’escapen d’això.

  5. adagio diu:

    un canvi d’escola.. gairbé sempre són canvis d’amics.. a mi m’ha passat xD

  6. Laprí diu:

    Jo només mantinc una amistat de tota la vida, fins quan? no sé, ja es veurà.

  7. Olenska diu:

    EM senc un poc identificada amb tu. Jo quan era xicoteta anava am les del cole… però am totes no era molt amiga-amiga. De fet, sempre he dit que a mi m´agradaria anar-me´n a estudiar fora i conéixer gent. Algunes si que encara ho són però d´altres ja sols son conegudes… això si, n´he guanyat de molt bones… i és que a voltes el viure en poble et fa sempre anar am la mateixa gent (institut inclòs)… i a l´escola persupost! A més, al meu poble estàvem les classes de valencià (que sols érem una ) i les de castellà, i ens duiem mal. Nosaltres, els de valencià, érem els guais xDDD
    Aiiiis quins temps… lo joves que érem eh?

Els comentaris estan tancats.